L’“anarco-terrorisme” és el titular mediàtic amb què l’Estat, el mercat i tots els seus sequaços (incloent-hi, és clar, els grans mitjans de comunicació) han etiquetat el “nou” enemic intern de la societat civilitzada. Hem de començar a tenir por dels GAC, el nou perill del qual només ells ens poden salvar.
Anarquistes, ens explicaven a l’escola, són aquells que cremaven esglésies, posaven bombes, i els que ara sembla que ho tornen a intentar. Són els que alteren l’ordre, cremant contenidors i posant-se violents a les manifestacions.
No venim a reivindicar cap etiqueta, no es tracta d’això. No obstant, sabem que per destruir un enemic, a més de tenir els recursos necessaris per fer-ho, cal identificar-lo amb un terme prou ampli per fer-hi cabre qualsevol iniciativa o acció que molesti. “Anarquisme” és així un concepte abstracte dins el qual cap qualsevol pràctica o idea que no segueixi la inèrcia a què ens aboca la forma de funcionar que impera en aquesta societat.
